Ruta literària

«La Moixera està enclavada en una contrada ubèrrima de Catalunya. La gent hi viu bé, el pagès és treballador i la terra dóna. El pagès toca de peus a terra, sua, cull i no està per raons. Però damunt, entorn i dins de la Moixera hi ha difusa una atmosfera d'inèrcia, d'abandó, de renúncia, de docilitat i de benaventurança gratuïta que afecta una zona de gent que no és pagesa, però que té la sornegueria i la vivor del pagès junt amb la curta visió i la por del senyor rural. Aquesta atmosfera afaiçona una ànima moixerina, una ànima col·lectiva difícil de descriure.

El moixerí burgès, el menestral i el desvagat són els qui han creat l'esperit singular d'aquest poble. Ells l'han manat en política, l'han administrat, l'han guiat ningú no sap devers on. Al moral li han infiltrat un bàlsam de quietud, de fixesa i, alhora, un somni o deliri de grandesa estàtic i una il·lusió de personalitat. En els més realistes el moixerinisme es converteix en farsa descordada. En els ardents, somniosos i concentrats, en una confusa quimera que sovint els fa delirar.

Tot això sembla fosc. Ho explicarem. El moixerí es creu superior a la gent dels pobles del voltant. Es creu ésser més senyor, més educat, més distingit, més intel·ligent. Quan visita els pobles de la rodalia els troba massa pagesos. Ell s'hi presenta més ben vestit, més benparlat, com si ja fos de Reus, home de la capital. Una petulància, filla del seu orgull de moixerí i d'aquesta adoració de si mateix, els ha infiltrats al poble la seva burgesia rural, que és abundant, mandrosa, ignorant i closa dins la Moixera com el rovell dintre l'ou.

Tanmateix, què ha fet la Moixera per tenir aquesta idea de superioritat? Mai no s'ha distingit per cap acció heroica. Les paraules llibertat i pàtria la deixen indiferent. Tancada en el seu localisme, ha trobat el secret de viure sense ideals.

I, tanmateix, els moixerins són homes, subjectes, per tant, a les passions, a les idees, als sentiments, a les ambicions, als somnis, forces humanes que, quan no lleven fruits magnífics, en lleven de mesquins; florida de l'ànima que, si no arriba a granar, d'una manera o altra s'haurà de podrir.»

«Però jo no sé com conciliar aquests dos extrems. Recordo que de petit m'agradava molt d'estar sol. Aquesta inclinació sempre més ha perdurat en mi. A casa els meus oncles, puix que jo mai no he tingut pròpiament una casa pairal, hi havia un balcó solitari, allunyat del centre de l'edifici, que era grandiós. Aquest balcó guaitava a un carrer estret, ofegat pel mur de l'església, altíssim, sota el qual les cases semblaven aclofar-se. Els capvespres de lluna, aquest mur, de mig en dalt, era un gran pany de claror encantada. Jo m'arraulia al balcó, de cara al cel.

Per damunt la cornisa de l'església que es confonia amb el blau de l'aire, parpellejaven els estels. Alguns semblaven puntes de diamant titil·lant al caire del mur. Passaven carros pel carrer i pagesos lents darrere les cavalleries. Les noies anaven a la font amb els càntirs a la mà i un altre sota el braç. De la placeta veïna arribaven els crits dels nois que hi jugaven. La meva família era a l'altre extrem de la casa. Jo m'estava allí sol, els ulls enlaire, tot endolcit per aquell amarament de lluna a la paret de l'església.

Quan em distreia de fantasiejar, xiulava. Però llavors encara fantasiejava més, puix que mai no xiulava cap tonada apresa ni coneguda de ningú, sinó que me la inventava. Ho coneixia per una certa esgarrifança que em pujava de la sang, com si m'hi hagués penetrat una xardor sobtada, i per una sensació de fred i d'esborronament a l'arrel dels cabells. Aquelles tonades em feien més companyia que les persones, esdevenien dolços confidents meus. Esperava els capvespres per les delícies d'aquella hora que precedia el sopar.»

«Els tres graons munten arran de la façana de l'església. Porten al vestíbul, humil, emblanquinat de calç. A un costat hi ha un pedrís de rajola. Al fons la porta té una finestreta a la vora. Si algú estira el cordó de seda que penja arran de la porta, una campana sonarà dins, en una llunyania còncava, profunda. Una monja traurà el cap darrere la finestreta. Examinarà de cap a peus la persona que ha trucat, li preguntarà qui és.

Els baixos són amples, ressonants, sota voltes robustes. Amples passadissos menen a d'altres d'igualment grans. Graonades davallen a galeries profundes, com en un metro, però clares de llum diürna i frescal que arriba d'un pati obert, o de l'hort, que verdeja al fons, entre reixes, llunyà. Al capdamunt d'escalinates empinades somriuen raigs de sol que fan clarors violeta sobre les llosanes del replà. Tot és aquietant, reposador. Una sensació de balma clara i fresca us envaeix.

Una cinquantena de dones viuen aquí, i el silenci és pertot. L'ingrés important, l'ornament, el prestigi de la casa, és el col·legi de dalt, la pensió per a noies riques, la major part forasteres, que hi viuen tot l'any, llevat durant les vacances d'estiu. Aquestes noies són pròpiament les «col·legiales». Les de baix són les del poble que van «a costura». Unes i altres no es barregen mai. A penes es coneixen, si no és de vista.»

«Jo, tan arrauxat en altres coses, per als primers amors vaig ésser d'una timidesa increïble. Davant la noia estimada era un encongit que no sabia fer res més sinó sufocar-se. No desitjava carnalment les primeres noies que em van enamorar. I, en canvi, em mirava amb una pervertida morositat sensual altres dones més grans que jo en les quals pensava durant la nit. Molt aviat, doncs, per a mi, amor i sensualitat foren dues coses ben diferents. Això em féu ésser idealista en amor i brutal en la sensualitat.

Jo m'havia enamorat idealment de la filla d'un mestre de poble. No era cap bellesa, però jo les trobava totes reunides en ella. Li feia versos, que ella m'acceptava de bon grat. Li portava ramells de violetes boscanes o d'altres flors, segons el temps. Vivia prop de la farmàcia. Ella al balcó, i jo a la porta de la botiga, ens podíem veure. Els capvespres m'escapolia una estona per parlar-li. L'escaleta de casa seva, que donava a un carreró fosc, era el lloc dels nostres col·loquis. Jo li parlava en idealista, en poeta. No m'atrevia a res més sinó a prémer-li la mà.

Vaig publicar uns versos a «Lo Sometent» on l'anomenava pel seu nom. En aquests versos deia que sense ella no voldria ni el cel. Aquesta ximpleria poètica em valgué les més violentes censures del meu oncle advocat i fanàtic. La meva estimada, afalagada en el seu amor propi, envanida de veure el seu nom en aquells versos, em feia unes demostracions d'amor com encara no havia fet mai. La vaig creure definitivament conquistada. Era el triomf, l'embriaguesa.»

«A la Moixera hi havia el casino dels senyors. S'hi reunien els menestrals, els propietaris rurals desvagats, els pagesos que no volien ésser de la Societat de Pagesos, o que, si n'eren, no hi anaven perquè tenien vel·leïtats de senyorejar. Naturalment, no hi mancaven els dos metges, els dos apotecaris, el veterinari, ni ningú del poble que tingués una mica de prestigi i d'autoritat.

Tots plegats havien volgut elevar la categoria del casino i li havien donat el nom d'Ateneu. L'ateneu El Llorer, al dir d'ells, havia d'adquirir un gran llustre sota llur direcció. Damunt la porta d'una cambreta tocant a la secretaria clavaren un rètol de metall emporcellanat que deia Biblioteca. Les lletres blanques damunt l'esmaltat blau eren un signe de progrés i renovellament. Quatre anys després d'haver penjat el bell rètol, dins la cambreta hi havia un armariet humil i tronat als prestatges del qual es morien de tristesa una quarantena de llibres.

Per una població com la Moixera tenir un ateneu amb biblioteca era un motiu d'orgull. Era el primer que mostraven als forasters. L'excel·lència de la casa, però, no era la biblioteca, ni l'espaiosa sala de teatre i ball, ni el gran jardí. El prestigi de l'Ateneu era la taula del mirall. El grup de concos, senyors, menestrals, intel·lectuals i faceciosos que es reunien a l'esmentada taula constituïa la suma de la gràcia, l'enginy, l'alegria, l'autoritat i la intel·ligència de la població.»

«Mentrestant, al carrer de casa, hi havia una mala casada que semblava destinada a ésser la meva Licènia, aquella dona que sol presentar-se al noi per ensenyar-li les pràctiques de l'amor. Em somreia quan jo passava, em deia coses amables; jo m'hi aturava i sovint pujava a casa seva. Tenia fama d'homenera, i la fama no mentia. Aquesta dona madura i plena m'excitava terriblement. Ella se n'adonava i s'hi complaïa. La nostra conversa era sempre de doble sentit.

La meva família no trigà a descobrir les visites a la casada i em prohibí de repetir-les. Ella vivia unes quantes cases més avall de la nostra. Quan jo sortia al carrer, la mare o la tia es posaven ostensiblement al balcó i no em deixaven d'ull fins que havia tombat devers la plaça. Jo me'n tornava avergonyit. Tot això era per a ella un divertiment, i per a mi una tortura.

I, en canvi, m'acostava a la filla del mestre amb uns pensaments nets i elevats; cap imatge de sensualitat no m'entelava la seva, com si la casada amb les ardències que encenia en mi hagués purificat d'escòries els meus sentiments i els hagués abrandats d'un espiritualisme dolcíssim. Els meus versos eren més idealistes que mai. Si això és romanticisme o baixesa, no ho sé.»

«Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble d'A..., arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanava cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys. Les ratxades s'enduien planúria enllà la respiració de les cases, els torterols de fum que les feien semblar vives i somnioses els capvespres quiets.

De barbacanes en avall, la fosca s'ensenyoria del poble. Aquest tenia els carrers estrets i les cases apinyades, semblants a un ramat de bens quan en dia d'oratge fragorós s'afuen en rodona i s'immobilitzen en un apilotament inerme de llana. Així s'havia encongit aquella vileta al recer d'una muntanya per abrigar-se del nord gelat que durant l'hivern fa xisclar els arbres de desesperació i entumeix les aigües als recs.

El vent havia polit els camins, i ja l'aire no portava una engruna de pols. Els jornalers, les mans a la butxaca, un tros de tapaboques al coll, la gorra fins a les orelles, anaven acotats, el nas tot moradenc allargat vers la llar nodridora, els ulls plorosos i coents, l'eina pesant a l'espatlla.»