Ruta literària

«La Moixera està enclavada en una contrada ubèrrima de Catalunya. La gent hi viu bé, el pagès és treballador i la terra dóna. El pagès toca de peus a terra, sua, cull i no està per raons. Però damunt, entorn i dins de la Moixera hi ha difusa una atmosfera d'inèrcia, d'abandó, de renúncia, de docilitat i de benaventurança gratuïta que afecta una zona de gent que no és pagesa, però que té la sornegueria i la vivor del pagès junt amb la curta visió i la por del senyor rural. Aquesta atmosfera afaiçona una ànima moixerina, una ànima col·lectiva difícil de descriure.

El moixerí burgès, el menestral i el desvagat són els qui han creat l'esperit singular d'aquest poble. Ells l'han manat en política, l'han administrat, l'han guiat ningú no sap devers on. Al moral li han infiltrat un bàlsam de quietud, de fixesa i, alhora, un somni o deliri de grandesa estàtic i una il·lusió de personalitat. En els més realistes el moixerinisme es converteix en farsa descordada. En els ardents, somniosos i concentrats, en una confusa quimera que sovint els fa delirar.

Tot això sembla fosc. Ho explicarem. El moixerí es creu superior a la gent dels pobles del voltant. Es creu ésser més senyor, més educat, més distingit, més intel·ligent. Quan visita els pobles de la rodalia els troba massa pagesos. Ell s'hi presenta més ben vestit, més benparlat, com si ja fos de Reus, home de la capital. El moixerí, si tingués cultura, diria que ell és europeu, en esguard dels altres pobles, que encara són rurals. Una petulància, filla del seu orgull de moixerí i d'aquesta adoració de si mateix, els ha infiltrats al poble la seva burgesia rural, que és abundant, mandrosa, ignorant i closa dins la Moixera com el rovell dintre l'ou.

Amb el temps aquest orgull ha penetrat fins a les capes més inferiors. El pagès de la Moixera opina que conrea millor que ningú; ningú no sap podar les oliveres com ell; ningú no sap fer produir més l'avellaner; les fruites dels seus arbres tenen més dolçor que les dels altres llocs. Però el propietari rural de la Moixera va més enllà. La Moixera és quelcom a part de Catalunya. A part del món. No està vinculada a res. Lluny del regionalisme de Cambó, lluny de l'Estatut de Macià, més prop de Madrid que no pas de Barcelona, més prop de la lluna que no pas de Madrid, i per tal com la lluna és molt distant, difícil d'haver, no cal preocupar-se'n, no ofereix problemes, deixa tranquil·les les coses, les confon bellament i fa somiar els somiadors.

Tanmateix, què ha fet la Moixera per tenir aquesta idea de superioritat? Mai no s'ha distingit per cap acció heroica. Les paraules llibertat i pàtria la deixen indiferent. Tancada en el seu localisme, ha trobat el secret de viure sense ideals. Si algú se li atansa en nom de la llibertat es neguiteja en un profund malestar. Si sent el nom de pàtria pregunta: «Què és això?» Els senyors del poble li ho expliquen: «És Guzmán el Bueno i el Cid Campeador. No te'n preocupis: són uns temps que han passat».

El moixerí rarament surt al món a lluitar. Cap moixerí no s'ha apassionat per l'art o per la ciència; cap no s'ha fet milionari, cap no ha mort per una causa, llevat de dos nois que anaven amb Savalls; cap no s'ha fet cèlebre, baldament fos per un crim.

A tot estirar el moixerí s'arriba a Barcelona. Es fa dels qui manen per pescar una col·locacioneta o posa una botigueta d'oli i sabó. Si un moixerí recull quatre diners —la major part es fonen en l'anonimat pobre de la gran urbs— sofreix una crisi de moixerinisme, de «dolça Moixera, pàtria del meu cor», i se'n torna al poble amb les presses d'un mal de ventre. Perquè el bon moixerí a la Moixera ha de tornar. Aquell és el seu món propi. Si prova d'aclimatar-se en un altre lloc se sent perdut, disminuït i sense ànima, la qual no retroba fins que ha tornat a la Moixera, on esdevé personatge.

I, tanmateix, els moixerins són homes, subjectes, per tant, a les passions, a les idees, als sentiments, a les ambicions, als somnis, forces humanes que, quan no lleven fruits magnífics, en lleven de mesquins; florida de l'ànima que, si no arriba a granar, d'una manera o altra s'haurà de podrir.»

«Però jo no sé com conciliar aquests dos extrems. Recordo que de petit m'agradava molt d'estar sol. Aquesta inclinació sempre més ha perdurat en mi. A casa els meus oncles, puix que jo mai no he tingut pròpiament una casa pairal, hi havia un balcó solitari, allunyat del centre de l'edifici, que era grandiós. Aquest balcó guaitava a un carrer estret, ofegat pel mur de l'església, altíssim, sota el qual les cases semblaven aclofar-se. Els capvespres de lluna, aquest mur, de mig en dalt, o sia part d'amunt de l'alçària de les cases, era un gran pany de claror encantada. Jo m'arraulia al balcó, de cara al cel.

Per damunt la cornisa de l'església que es confonia amb el blau de l'aire, parpellejaven els estels. Alguns semblaven puntes de diamant titil·lant al caire del mur. Passaven carros pel carrer i pagesos lents darrere les cavalleries. Les noies anaven a la font amb els càntirs a la mà i un altre sota el braç. De la placeta veïna arribaven els crits dels nois que hi jugaven. La meva família era a l'altre extrem de la casa. Jo m'estava allí sol, els ulls enlaire, tot endolcit per aquell amarament de lluna a la paret de l'església, i aquella claror m'agradava més que no pas veure la lluna rodona albiradora del terrat de l'altre extrem de la casa, on eren reunits els meus.

Quan em distreia de fantasiejar, xiulava. Però llavors encara fantasiejava més, puix que mai no xiulava cap tonada apresa ni coneguda de ningú, sinó que me la inventava. De vegades, les tonades eren fetes de reminiscències de cançons oïdes, però d'altres jo mateix coneixia, sentia que eren coses meves, tonades noves que jo inventava. Ho coneixia per una certa esgarrifança que em pujava de la sang, com si m'hi hagués penetrat una xardor sobtada, i per una sensació de fred i d'esborronament a l'arrel dels cabells. El pit em bategava angoixós, però amb una angoixa dolça; tot jo vibrava amb una emoció tendríssima, se'm mullaven els ulls i la tonada sortia fluidament. Aquell fluir espontani i secret em produïa un calfred de joia. A poc a poc vaig començar d'entreveure que aquelles tonades expressaven coses noves dintre meu, una melangia, unes tristeses, unes vel·leïtats, unes ànsies, què sé jo? Aquelles tonades em feien més companyia que les persones, esdevenien dolços confidents meus. ¿No eren sospirs subtilíssims d'un esperit que es volia descloure, en els breus moments en què l'atordien les sorolloses turbulències? Esperava els capvespres per les delícies d'aquella hora que precedia el sopar.

D'altres vegades, en sortir d'estudi, a l'hora del migdia, solia pujar a les golfes de casa nostra —el porxo que diuen allí— d'amples finestrals. Les alçàries, els horitzons vastíssims plens de misteri de la llum, m'han atret sempre. Hi havia un finestral més ample que els altres, quadre fulgurant emmarcat d'ombra, es veia un bell tros de Camp amb Tarragona al centre. Jo no m'abocava al finestral; tot al contrari, m'arraulia al fons de la paret oposada. D'allí estant veia el gran tros retallat i m'hi embadalia. Sovint me n'havien de venir a treure per baixar a dinar.

Els dies clars veia mirallejar al sol, fulgidíssimes, les vidrieres de la Catedral i del Seminari. Llavors no sabia què eren, ni d'on provenien aquelles lluïssors, i per això em semblaven coses meravelloses, que excitaven la meva imaginació i em produïen delitoses sensacions, una mena d'esgarrifança joiosa, que és la que sempre m'ha produït el misteri de la llum, molt més atractívol al meu cor i més ple d'enigmes que no pas el de les tenebres.

Veia, en mirar cap a la part dreta, moltes ales erectes i blanques damunt el mar, que també resplendia al sol. Un tros de mar em semblava tancat per una ferradura que em deien que era el port de Tarragona. De vegades hi veia entrar les veles, que no em semblaven barques, sinó papallones blanques, amb les dues ales juntes i altes, tal com les tenen quan es posen a xuclar el sucre d'una flor i les fan vibrar frenètiques fins que, embriagades, les deixen caure. Així aquelles ales llunyanes vibraven un moment amb els guspireigs del sol i de la mar, fins que desapareixien de davant els meus ulls.»

«Els tres graons munten arran de la façana de l'església. Porten al vestíbul, humil, emblanquinat de calç. A un costat hi ha un pedrís de rajola. Al fons la porta té una finestreta a la vora. Si algú estira el cordó de seda que penja arran de la porta, una campana sonarà dins, en una llunyania còncava, profunda. Una monja traurà el cap darrere la finestreta. Examinarà de cap a peus la persona que ha trucat, li preguntarà qui és.

Els baixos són amples, ressonants, sota voltes robustes. Amples passadissos menen a d'altres d'igualment grans. Graonades davallen a galeries profundes, com en un metro, però clares de llum diürna i frescal que arriba d'un pati obert, o de l'hort, que verdeja al fons, entre reixes, llunyà. Al capdamunt d'escalinates empinades somriuen raigs de sol que fan clarors violeta sobre les llosanes del replà. Tot és aquietant, reposador. Una sensació de balma clara i fresca us envaeix. Olors de refectori i de cuina neta munten d'una galeria. Passa una monja calçada amb silencis, lleugera, amb un sorollet de claus, de rosaris i de Crist de metall, penjats a la cintura. Obre i tanca portes. Espaioses sales, el destí de les quals ignorem, es baden un instant als nostres ulls i es clouen misteriosament.

Els replans assolellats fan girar l'escala més d'un cop fins que et porta a dalt. Hi ha els dormitoris de les monges, discretament closos; el de les col·legiales, vastíssim, tot de llitets menuts, separats per cortines blanques. Una vintena de finestres guaiten a la plana i allà baix, al mar. Hi ha les escoles, els guarda-robes, els lavabos, l'oratori, amb tot de reclinatoris, pomells d'assutzenes i de filets d'or. Hi ha el menjador de les col·legiales i la sala de recreació dels dies que plou. Tot és gran, alegre, clar. Una cinquantena de dones viuen aquí, i el silenci és pertot. Les col·legiales habiten al segon i darrer pis. Les monges també.

L'ingrés important, l'ornament, el prestigi de la casa, és el col·legi de dalt, la pensió per a noies riques, la major part forasteres, que hi viuen tot l'any, llevat durant les vacances d'estiu. Aquestes noies són pròpiament les «col·legiales». Les de baix són les del poble que van «a costura».

Unes i altres no es barregen mai. A penes es coneixen, si no és de vista. Les de baix, des de les finestres de llur escola veuen les col·legiales passejar per l'hort magnífic, collir flors, menjar les peres, les cireres, les taronges, picar en els maduixars, jugar al tenis, al golf, saltar, riure, agafar-se per la cintura i follejar. Elles no van mai a l'hort, que els sembla meravellós. Les col·legiales els inspiren un respecte mesclat d'enveja: són la il·lusió d'un món més elevat i dolç. Tenen unes altres professores que els ensenyen dibuix, pintura, el piano, el francès: tot això tan bonic que els sembla un joc.

Les mestresses de baix deixen guaitar les noies del poble a les finestres de l'hort, mentre no n'abusin. Els permeten aquesta mena d'esplai, com si així, tímidament, volguessin acostar les diferències socials que elles no han inventat. Àdhuc els donen referències de les col·legiales, en parlen amb una certa adoració. N'hi ha de molt boniques, d'elegants; sota l'uniforme vermell llistat de negre l'elegància també es descobreix, i fins en la manera de portar al cap. Aquella bruna i llangorosa és cubana; la que va amb ella, tan esvelta, és de Casp. N'hi ha de Tortosa, de Lleida, de Reus, de Tarragona, de Vilafranca i de Barcelona i tot.»

«Jo, tan arrauxat en altres coses, per als primers amors vaig ésser d'una timidesa increïble. Davant la noia estimada era un encongit que no sabia fer res més sinó sufocar-se. No desitjava carnalment les primeres noies que em van enamorar. I, en canvi, em mirava amb una pervertida morositat sensual altres dones més grans que jo en les quals pensava durant la nit. Molt aviat, doncs, per a mi, amor i sensualitat foren dues coses ben diferents. Això em féu ésser idealista en amor i brutal en la sensualitat. La cosa curiosa és que aquesta dualitat ha persistit en mi durant tota la vida i que molt sovint he estimat dues dones, una per als sentits i l'altra amb la qual he intentat vanament d'apaivagar les ànsies vagues i indefinibles, inapaivagables, d'això que ens hem acostumat a anomenar amor. Em sembla inútil de generalitzar o de teoritzar sobre aquest dualisme. Potser és d'origen romàntic. En tot cas, per a les meves primeres experiències, es tractava d'un romanticisme innat, involgut. Cert que a setze anys jo ja era un pervertit per la literatura i per les pràctiques vicioses, i és possible que sota un idealisme romàntic jo amagués molta murrieria i canalleria. Em sembla, però, que es tracta d'una altra cosa. Si tot això existia aleshores dintre meu, jo ho ignorava encara. En el fons jo era i sóc un ingenu. L'ingenu dóna més sorpreses que el maliciós. El veritable ingenu és inesgotable en possibilitats. Així com s'enganya contínuament ell mateix, enganya els altres, sense gota de malícia. És a dir, no els enganya; els dóna sorpreses que no esperaven d'ell. El maliciós no sorprèn; hom ja s'ho espera tot d'ell. L'ingenu és un apassionat. Jo, doncs, em lliurava apassionadament a l'idealisme i al sensualisme. Si aquest el cobria, als meus propis ulls, amb vels de literatura i de romanticisme —una hipocresia a la fi— era una hipocresia encara insabuda per mi, la hipocresia de l'ingenu, de la qual ell serà la primera víctima. El maliciós fa patir els altres i s'estalvia ell. L'ingenu, tot fent sofrir tant com el maliciós, sofreix ell mateix, de vegades, horriblement, fins a la ximpleria, l'estupidesa o la mort.

Si jo aleshores hagués comprès tot això! Un ingenu, un apassionat, no ho comprèn sinó fins molt tard. Potser aleshores encara no li serveix de res, llevat de com a document literari, si és un escriptor. Un Stendhal, mestre en psicologia amorosa, sofreix tota la vida per culpa de l'amor.

Jo m'havia enamorat idealment de la filla d'un mestre de poble. No era cap bellesa, però jo les trobava totes reunides en ella. Li feia versos, que ella m'acceptava de bon grat. Li portava ramells de violetes boscanes o d'altres flors, segons el temps. Vivia prop de la farmàcia. Ella al balcó, i jo a la porta de la botiga, ens podíem veure. Els capvespres m'escapolia una estona per parlar-li. L'escaleta de casa seva, que donava a un carreró fosc —així com els balcons guaitaven al carrer Major— era el lloc dels nostres col·loquis. Jo li parlava en idealista, en poeta. No m'atrevia a res més sinó a prémer-li la mà. Em creia que amb aquella estreta es comunicaven les nostres ànimes, i així li ho deia. Ella no em seguia pas per aquests camins, però jo aleshores encara ho ignorava. Quelcom hauria hagut de sospitar des dels primers col·loquis. Jo era massa ingenu per això. Li deia tot de belles coses exaltades; ella somreia, la creia tan enamorada com jo, i me'n tornava feliç.

Vaig publicar uns versos a «Lo Sometent» on l'anomenava pel seu nom. En aquests versos deia que sense ella no voldria ni el cel; que tot i poder contemplar fit a fit la cara del Senyor, el cel esdevindria per a mi un turment si em veia privat de la presència d'ella. Aquesta ximpleria poètica em valgué les més violentes censures del meu oncle advocat i fanàtic, el qual se les prengué seriosament fins al punt de dir que jo havia escrit una gran heretgia, de la qual m'havia de retractar públicament. Jo estava immensament orgullós d'haver escrit una heretgia. Això ja em semblava digne del Sagramental, de l'Aladern. Però encara havia fet més amb els meus versos. La meva estimada, afalagada en el seu amor propi, envanida i tot de veure el seu nom en aquells versos, em feia unes demostracions d'amor com encara no havia fet mai. La vaig creure definitivament conquistada. Era el triomf, l'embriaguesa. Jo volia obtenir el consentiment dels seus pares i de la seva família, formalitzar les nostres relacions. Ella seria la meva esposa ideal. Aquella dona pura i respectada que tots hem somiat per a mare dels nostres fills. Ella em deia que fins que tornés de Barcelona amb una carrera acabada, no calia pensar en res d'això. Jo m'impacientava per anar a Barcelona a començar els estudis. I el nostre festeig era un idil·li en el qual jo posava tot l'idealisme de què era capaç el meu cor. Per ella em sentia noble, fort, apte per a fer grans coses fins a l'heroisme. Això li ho deia de paraula i ho cantava en els meus versos d'amor.»

«A la Moixera hi havia el casino dels senyors. S'hi reunien els menestrals, els propietaris rurals desvagats, els pagesos que no volien ésser de la Societat de Pagesos, o que, si n'eren, no hi anaven perquè tenien vel·leïtats de senyorejar. Naturalment, no hi mancaven els dos metges, els dos apotecaris, el veterinari, ni ningú del poble que tingués una mica de prestigi i d'autoritat.

Feia temps que havien esdevingut amos del govern del casino un grup de trapelles, la major part d'ells concos, entre els quals figuraven alguns propietaris rics, alguns menestrals benestants, part de les autoritats, amb el secretari Josep Arbolí, i quatre o cinc que ells mateixos es deien els «intel·lectuals».

Tots plegats havien volgut elevar la categoria del casino i li havien donat el nom d'Ateneu. L'ateneu El Llorer, al dir d'ells, havia d'adquirir un gran llustre sota llur direcció. Damunt la porta d'una cambreta tocant a la secretaria clavaren un rètol de metall emporcellanat que deia Biblioteca. Les lletres blanques damunt l'esmaltat blau eren un signe de progrés i renovellament. Quatre anys després d'haver penjat el bell rètol, dins la cambreta hi havia un armariet humil i tronat, arreplegat qui sap on, que mai no havia conegut la pintura i als prestatges del qual es morien de tristesa una quarantena de llibres.

El bibliotecari, que tenia l'alt encàrrec de fomentar l'amor a la cultura, era Joan Quisquelles, un dels més conspicus tabolaires de l'entitat, jove que agavellava càrrecs com la garsa objectes lluents. Ara feia temps que havia perdut la clau de l'armariet dels llibres. Com que ningú no la hi demanava mai, passava els mesos esperant de trobar-la no sabia on, abans de decidir-se a cridar el manyà.

Per una població com la Moixera tenir un ateneu amb biblioteca era un motiu d'orgull. Era el primer que mostraven als forasters. Força senyors, força desvagats, no pocs menestrals i tots els moixerins distingits i saberuts de la casa estaven cofois quan podien anar a secretaria a escriure una lletra sobre el paper timbrat que deia Ateneu EL LLORER, enmig d'una corona de l'arbre secularment sagrat.

L'excel·lència de la casa, però, no era la biblioteca, ni l'espaiosa sala de teatre i ball, ni el gran jardí, tot vorejat de parres, on es donaven les festes d'estiu. El prestigi de l'Ateneu era la taula del mirall. El grup de concos, senyors, menestrals, intel·lectuals i faceciosos que es reunien a l'esmentada taula constituïa la suma de la gràcia, l'enginy, l'alegria, l'autoritat i la intel·ligència de la població. El grup havia esdevingut famós per les seves trapelleries. El poble li donava diversos noms: la «Colla de la gresca», de la «tabola», de la «gatzara», etcètera; però el més generalitzat era el de la «Colla dels concos», perquè, com ja hem dit, la major part dels seus components eren fadrins ben granats alguns dels quals ja vorejaven els quaranta anys.»

«Mentrestant, al carrer de casa, hi havia una mala casada que semblava destinada a ésser la meva Licènia, aquella dona que sol presentar-se al noi per ensenyar-li les pràctiques de l'amor. Em somreia quan jo passava, em deia coses amables; jo m'hi aturava i sovint pujava a casa seva. Tenia fama d'homenera, i la fama no mentia. No feia escarafalls davant de cap barba, però li agradaven els jovenets. De mi trobava que tenia les dents molt boniques, i sempre me'n feia elogis. Deia que era molt graciós. Em permetia d'asseure'm prop seu i de fer-li manyagues. Aquesta dona madura i plena m'excitava terriblement. Ella se n'adonava i s'hi complaïa. La nostra conversa era sempre de doble sentit, però de vegades ens atrevíem a dir les coses pel seu nom. Ella sabia allò que jo volia d'ella i semblava ben disposada a donar-m'ho, tot fent-me gruar. Potser l'espera dels preparatius li abellien més que res. El cas era que passaven dies i no avançàvem gaire. Jo em desesperava. Sentia la meva timidesa com el més gros obstacle, i cada vegada, en eixir de casa seva, em prometia de ser més atrevit un altre dia. Jo em creia estar segur d'allò que havia de passar entre nosaltres dos i ella també semblava estar-ho. Jo encara no coneixia la dona i desitjava terriblement de conèixer-la. No pensava en res més.

La meva família no trigà a descobrir les visites a la casada i em prohibí de repetir-les. Ella vivia unes quantes cases més avall de la nostra. Quan jo sortia al carrer, la mare o la tia es posaven ostensiblement al balcó i no em deixaven d'ull fins que havia tombat devers la plaça. Alguna vegada que, traspassada aquesta, havia intentat de recular, sobtadament sortia de darrere la persiana tirada la figura de la mare o de la tia allargant un braç amenaçador devers mi. Jo me'n tornava avergonyit. Intentava de burlar una vigilància tan severa a entrada de fosc, en què alguns dies m'escapolia de la farmàcia per visitar la casada. Però solia ocórrer que no trigava a arribar del camp el seu home i no teníem temps de res, sobretot perquè ella no duia pressa, que si hagués tingut la meva, prou que hi hauria hagut temps sobrer. Li agradava entretenir-se en jocs i magarrufes que a mi m'exasperaven. Quan, finalment, jo m'atrevia a tot, es sentia el trepig de la mula a baix a l'entrada i se'm glaçaven les sangs. El bon marit mai no s'irrità amb mi, ella amb qualsevol excusa li tapava la boca. Afuava la meva exasperació la seguretat que jo em creia tenir que ella em desitjava, ja que sempre estava a l'aguait, a la finestra i a l'hora de passar jo em cridava amb veu baixeta: «Puja!» i jo veia de reüll com em llençava un bes tot fent-me l'ullet. Altres vegades queia als meus peus una flor que jo no m'atrevia a collir.

Li llençava una llambregada d'ulls, apassionadament, i me n'anava a la farmàcia amb la sang coent i els nervis eriçats. Tot això era per a ella un divertiment, i per a mi una tortura. Ella tenia altres homes, sense comptar el seu marit, i jo estava ablamat amb les seves flames, que ella no cessava de ventar.

Un parell d'anys enrere, algunes tardes de diumenge, amb un company del col·legi de l'ex-seminarista, havíem anat a Reus, excitats per les nostres imaginacions, decidits a visitar una casa de dones. Un cop a Reus passàvem i repassàvem lents i temorencs pels carrers de darrere la caserna; vèiem dones fumant a les portes que de vegades ens feien el signe de cridar-nos; aleshores ens entrava una mena de por, una certa por indefinible de la qual després ens avergonyíem tot reprotxant-nos-la, i ens en tornàvem a la Selva a peu sense haver entrat en cap d'aquelles cases darrere les persianes de les quals ens imaginàvem escenes terriblement voluptuoses. Sabuda és l'obsessió que la nuesa de la dona exerceix damunt la imaginació del jovenet que encara la ignora. Aquesta obsessió, per la meva part, s'havia concentrat ara en el cos de la casada que ella em permetia d'amanyagar. El meu desfici esdevenia insuportable. Tot jo en patia fins a la consumpció. Menjava de mala gana i sospito que tenia l'aire d'un assedegat a qui, llevat del beure, no abelleix res més.

I, en canvi, m'acostava a la filla del mestre amb uns pensaments nets i elevats; cap imatge de sensualitat no m'entelava la seva, com si la casada amb les ardències que encenia en mi hagués purificat d'escòries els meus sentiments i els hagués abrandats d'un espiritualisme dolcíssim. Àdhuc ni sospitava que les meves relacions amb la casada fossin una traïció a l'elegida del cor. Els meus versos eren més idealistes que mai, i pensant en ella tot jo m'elevava a sentiments de puresa i de suavitat. Si això és romanticisme o baixesa, no ho sé. Altres vegades, massa i tot, s'ha repetit en mi aquest dualisme: prou que en trobem exemples en les novel·les i en les experiències que ens han llegat molts homes. Potser, doncs, és cosa de la naturalesa humana que cal prendre'ns amb ironia. A disset anys, un ingenu era impossible que emprés l'actitud irònica davant aquestes coses.»

«Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble d'A..., arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanava cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys. Les ratxades s'enduien planúria enllà la respiració de les cases, els torterols de fum que les feien semblar vives i somnioses els capvespres quiets.

De barbacanes en avall, la fosca s'ensenyoria del poble. Aquest tenia els carrers estrets i les cases apinyades, semblants a un ramat de bens quan en dia d'oratge fragorós s'afuen en rodona i s'immobilitzen en un apilotament inerme de llana. Així s'havia encongit aquella vileta al recer d'una muntanya per abrigar-se del nord gelat que durant l'hivern fa xisclar els arbres de desesperació i entumeix les aigües als recs.

Aquella hora capvespral, els propietaris que no es trobaven a la ciutat veïna, en els cafès cèntrics, de negrosos bancs avellutats, calentons, on s'hi beu i s'hi juga tot dient-se que ja és tard, els hauríeu vist al cafè del poble, el dominó o les cartes a les mans, una copeta a la vora, o fent rodona, els peus trepitjant-se els uns als altres, apropats a l'estufa, tot absorbint amb delícia l'aire blavís de fum de tabac.

Allí s'escalfaven, es distreien de l'enuig de la casa llur, sense confort ni xardor, mentre esperaven la darrera hora per tornar-hi, llavors que la dona ja estaria a punt de treure la sopera fumejant a taula.

El vent havia polit els camins, i ja l'aire no portava una engruna de pols. Els jornalers, les mans a la butxaca, un tros de tapaboques al coll, la gorra fins a les orelles, anaven acotats, el nas tot moradenc allargat vers la llar nodridora, els ulls plorosos i coents, l'eina pesant a l'espatlla.»