L'Obra

«El moixerí burgès, el menestral i el desvagat són els qui han creat l'esperit singular d'aquest poble. Ells l'han manat en política, l'han administrat, l'han guiat ningú no sap devers on. Al moral li han infiltrat un bàlsam de quietud, de fixesa i, alhora, un somni o deliri de grandesa estàtic i una il·lusió de personalitat. En els més realistes el moixerinisme es converteix en farsa descordada. En els ardents, somniosos i concentrats, en una confusa quimera que sovint els fa delirar.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«Oimés, l'home sempre ha patit d'un mal greu. Quan una dona l'ha estimat es pensa que, en el fons, l'estimarà tota la vida.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«Anotà que la Moixera es dividia en dues menes d'homes: en quimèrics i en farsants. Després es digué que també així es dividia la humanitat. Entre aquestes dues menes d'homes hi ha la gent normal que vegeta o treballa bé, compleix els seus deures familiars i ciutadans amb un bon ordre, i és la gent perfectament civil que no fa enrenou balder.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«Com es conta de Sòfocles, encara en plenitud de forces he renunciat a l'amor, i la meva obra hi guanya en vigor i frescor, però quant m'ha costat! I com certs dies fugiria d'aquesta solitud del camp, d'aquesta vida exclusivament intel·lectual per anar a fer el boig com feia encara mig any enrera com un apassionat fort i fresc.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«Les grans invencions novel·lesques, o novel·lístiques, en els seus moments més inspirats, són com la poesia i ens submergeixen en una fascinació que la història, la biografia rarament l'aconseguiran. És la confluència del fantàstic i el real, de la vida de l'home i de la concentració del pensament creador que transfigura la vida en quelcom de més intens, de més profund del que veu l'home ordinàriament. D'aquí l'encís de la novel·la i el seu poder sobre la gent, universalment sentit i reconegut.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«És quan el teatre es limita a contar una anècdota còmica, dramàtica, àdhuc tràgica que el teatre és limitat, com en tants autors moderns on la tècnica sàvia, sovint, substitueix la puixança de la creació poètica, visionària dels grans dramaturgs de tots els temps.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«Realment, en la novel·la, no és el drama, no és la història d'un fet el que més compta. És el llarg aprofundiment dels personatges i la seva vitalitat, la seva veritat permanent en l'exterior i l'interior. És el fet d'arribar a l'essència de l'home en l'individual i general.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«Shakespeare no pren partit per res ni contra res. No ataca ni defensa. Pinta l'home. Igual el tirà, el dictador, que el revolucionari, igual el plebeu que l'aristòcrata; igual el vici que la virtut; igual la passió que la serenitat, el magnífic que el monstruós.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«Com més afermis els teus peus en la teva realitat, més viu resplendirà el teu ideal!» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«L'home que se sap isolar en esperit a l'emprendre un treball, és sempre respectable.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«El dia que el teatre no fos explotat, com qualsevulla empresa negocial, sinó dirigit per homes que, a l'amor a la bellesa, hi ajuntessin l'amor a la humanitat; el dia que el poeta i no altres, el poeta solament, oficiés en el sagrat del temple, el teatre seria com aliment espiritual del poble, lo que és el pa i el vi per al seu cos.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«El meu esperit viu com la flama, de devorar la matèria.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«Creieu que moriré aviat? Jo sento que no moriré mai.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«De vegades m'adono que no he dit el que volia, o no tot el que volia i em cal insistir.» — La farsa i la quimera (Barcelona, 1936)

«El pensar fatiga més que l'escriure. Hi ha escriptors que no pensen i que poden escriure infinitament.» — Memòries polítiques (París, 1946)

«L'obra de molts filòsofs no em sembla més que el producte d'una embriaguesa del pensament.» — Memòries polítiques (París, 1946) · p. 30 (Ed. Proa, 1981)

«Amb el fred al cos, qui escriu? Puc escriure enmig dels sorolls del carrer, al cafè ple de gent, sentint música, però amb el fred al cos no. Tot és glaçat.» — Memòries polítiques (París, 1946)

«En tot, gairebé sempre, l'orgull precedeix la caiguda.» — Memòries polítiques (París, 1947)

«Deixar un cert secret en l'obra d'art. No revelar totes les interioritats ni menys les intencions del pensament.» — Memòries polítiques (París, 1948)

«Sofrir per una dona és la cosa més idiota del món -quan n'hi ha tantes-. I tanmateix en la joventut ens sembla la cosa més sublim.» — Memòries polítiques (París, 1948)

«Universalitat de les passions, dels sentiments i, per això, universalitat de l'art.» — Memòries polítiques (París, 1949)

«Com canvia l'home. Abans, si jo no escrivia amb bravatura i exaltació ja no estava content, no podia fer res en fred. Ara l'exaltació i la bravatura m'inquieten, en desconfio i les evito com un perill. Estic content quan la reflexió i la calma em deixen l'esperit dolç i em permeten el treball del pensament tranquil. ¿Què té d'estrany, doncs, que jo també hagi canviat en altres coses, aspectes? Un dia algú em deia: «Que sou diferent del que éreu». Jo vaig respondre: «Quina trista idea tindria de mi si als seixanta anys fos el mateix que era als trenta».» — Memòries polítiques (París, 1949)

«Janet un dia es rebel·larà contra el seu autor, contra meu.» — Memòries polítiques (París, 1949)

«Les coses meves personals ja no m'interessen. M'interessen els homes, les idees, les coses, per a comprendre-les i aquesta comprensió expressar-la en la meva obra.» — Memòries polítiques (París, 1952)

«Tot gran artista troba la seva forma, que és la seva originalitat, independentment dels temes que toca.» — Memòries polítiques (París, 1952)

«El dubte és la pesta. Del dubte no n'ha sortit cap heroi. Tanmateix, el dubte afua la intel·ligència, tot i que encalla la voluntat.» — Memòries polítiques (París, 1952)

«Tota persona de Reus o de la contrada amant de l’art, de la literatura, del periodisme, o simplement catalanista, passava un dia o altre per la botiga de l’Aladern.» — Camins de França · «L'encontre amb l'Aladern», p. 65-71 (Ed. Proa, 1976)

«[...] Hipòlit, encisat, com algú qui no pot deslliurar-se d’un somni puixant que l’impedeix de «tocar la realitat», es va seure en un cafè de les voltes del Mercadal, demanà una copa i, havent begut un glop, es lliurà a la delícia de recordar els bells temps, el seu Reus del passat. [...] «El Mercadal és el record més bonic que jo tinc de Reus», pensava Hipòlit. I sobtadament va adonar-se del seu estat singular: «Déu meu! Si tot això ho tinc davant! –sospirà—. Com pot ser que no vegi les coses d’ara i només les d’altre temps? És que per a mi el present no existeix? Com és que només veig el passat?»» — El cercle màgic, p. 465-466 (Barcelona, 1975)

«Travessen la Plaça de Prim carros que regalimen un suc untuós. Els grinyols de les premses pugen als despatxos de notaris i advocats. La bafarada de les veremes penetra a les botigues de modes, plenes de finors i de delicadeses, ofega l’olor del cafè torrat i d’altres colonials de les grans drogueries. Tot Reus fa olor de most com una vila del Priorat o del Penedès. Tot i així, Reus no és pas una vila pagesa. Si resseguiu la ciutat lentament, atentament, no trigareu a descobrir la seva fesomia completa.» — El cercle màgic, p. 458-471 (Barcelona, 1975)

«A primer cop d’ull els burgesos reusencs són conservadors i materialistes fins al moll dels ossos. Però no us hi fieu massa. De vegades, en un recó del Centre de Lectura, sota el llumet de la tauleta d’estudi, veureu uns ulls arborats de flama, un front carregat de voluntat i d’ensomni. Potser és un fill d’aquests mateixos burgesos. Aquest fill, si surt inquiet, no li costarà res d’esdevenir un aventurer. Un aventurer de la terra, de la «geografia», igual que un aventurer de les idees, de l’esperit.» — El cercle màgic, p. 461-462 (Barcelona, 1975)